Entrades

Ghizlane Et Taj

La Ghizlane és marroquina, va creuar la tanca de Melilla buscant un futur millor quan encara era menor d’edat. Narra els anys que va viure a Melilla mentre era menor i com, un cop compleix la majoria d’edat, queda en situació de desemparament total. Després de treballar al món de les cures a Melilla, pels seus mitjans decideix marxar a Barcelona. Aquí Barcelona, finalment, troba el Casal dels Infants, entitat que li proporciona un habitatge, una petita ajuda econòmica i cursos per possibilitar una feina futura. S’està formant en el món de les cures de les persones dependents i en hostaleria, com a cambrera.

Yamileth Fonseca

La Yamileth és hondurenya, advocada mare d’una filla. Després de que el seu bufet d’advocats treballés en casos de corrupció del govern i durant un viatge a Madrid per a unes jornades, assassinen al seu soci i ella decideix no retornar per qüestions de seguretat, d’ella i de la seva família. Descriu la solitud que va sentir, tot i estar rodejada de gent. Va voler validar el seu títol d’advocada, però amb la pressió econòmic que patia, donat que la seva filla estava a punt d’entrar a la universitat, decideix acceptar la primera feina que troba com a professora d’anglès i d’aquí a tenir cura de 4 nens, als qui després de tants anys, ha vist créixer i la fan sentir com la seva mare substituta. Tot i la seva bona relació amb els nens i les seves constants advertències legals a la família, aquesta tarda més de 2 anys a regularitzar la seva situació al país amb un contracte laboral. Les seves inquietuds en al món laboral la porten a seguir buscant noves feines i a formar-se amb petits tallers a les biblioteques, fins que aconsegueix la nova feina en la que ha treballat aquests últims mesos, fruit dels contactes fets en diversos col·lectius a on pertany.

Ara torna a Hondures durant 3 mesos i determinarà si es queda allà o, finalment, retorna a Catalunya i convalida els seus estudis.

Fatou Sinera

La Fatou va marxar de Gàmbia amb 17 anys, actualment té el grau superior en hostaleria i és mare de 4 fills. Va arribar a Catalunya a través de la reunificació familiar. Tot i la falta d’ajudes i inserció, finalment, el seu entorn la porta a estudiar, conèixer l’idioma i entrar a una escola d’hostaleria. Amb aquesta formació entra a treballar a un restaurant de sushi a l’Espai Gironès on es troba amb un seguit de discriminacions racistes que no li permeten prosperar dins la seva posició laboral, tot i treballar amb més responsabilitats que els seus companys. Finalment, després de vàries lluites contra aquesta discriminació ha muntat el seu propi negoci a Salt. Tot aquest racisme la porta a reflexionar i a qüestionar-se com s’han de sentir els i les joves catalanes, fills i filles de migrants quan es trobin amb aquestes situacions de discriminació.

Doris Zenobia

La Doris va arribar a Catalunya des de Xile fa més de 20 anys. Gràcies a una situació econòmica estable decideix comprar una casa juntament amb els seu marit i fills. Quan li detecten un problema que pot acabar en ceguera social, perd la feina i amb la pensió no pot pagar la hipoteca. El seu marit decideix abandonar-la i la cerca d’una solució la porta fins a la PAH. Aquesta lluita no només soluciona els seus problemes d’habitatge sinó que també l’empodera per fer front al sistema capitalista en el que vivim.

La seva experiència d’anys residint a Catalunya la porta a reflexionar sobre la falta d’evolució en els programes d’acollida del país.

Maria

La Maria, nom fals amb el que ens demana que la presentem, és brasilera. Al Brasil era professora, feina que li encantava, però el seu marit la maltractava inclús durant els seus dos embarassos. Després d’una llarga depressió arribant a pensar fins i tot en el suicidi, una companya de feina li dóna el contacte de la seva germana que es troba a Catalunya i busca a gent per treballar en el sector de la neteja. Arriba a Catalunya enganyada per una altra persona que li assegura que aquí l’ajudaran a trobar una feina, però que finalment l’allotgen en un pis amb 12 persones més on la mantenen sense treballar 21 dies fins que se li comencen a esgotar els recursos i és llavors quan li descobreixen el negoci d’explotació sexual en el qual estan immerses aquestes persones que l’acullen. Després de totes les seves negatives li proporcionen una documentació falsa, que li comporta una despesa de 1.300€, amb la qual pot començar a treballar. Després d’uns mesos vivint amb la mateixa gent, comença una relació amb el propietari del pis i aquest finalment expulsa a totes les persones del pis.

Va tenir una altra filla amb aquest company. Actualment, fa uns mesos va aconseguir la documentació i treballa a una fàbrica.

Rose Odiase

La Rose és de Nigèria. Va creuar el mar en pastera fins a les Illes Canàries al 2004. Va estar 4 dies al mar i en l’últim moment va caure de la pastera. Estava embarassada de 8 mesos. Tot i l’accident ella i el seu fill van sobreviure. Després d’aquesta horrible experiència va viure 11 anys a Canàries i 3 anys a Catalunya amb el seu fill, al qual no li van donar la nacionalitat espanyola, tot i haver nascut en territori espanyol. Avui dia, encara no tenen la documentació vigent i aquest fet els ha portat a viure en una habitació a un pis compartit amb unes altres 7 persones, a més d’altres situacions com un episodi viscut l’any 2017 quan la van acusar d’un fals robatori, mentre treballava al carrer, la van detenir i es va veure retinguda durant 3 dies a un calabós fins que finalment la van deixar en llibertat. Lluita per una residència per arrelament i per millorar la seva situació laboral, que fins ara s’ha composat d’una sèrie de contractes de curta durada com a cambrera d’hotels. Aquestes millores li permetrien portar a la seva filla, a la qual es va veure obligada a deixar a Nigèria quan només tenia 3 anys, 14 anys després, encara no l’ha pogut tornar a veure.